La Mare i la Dona: una oda sarcàstica
Ah, la dona. Aquest pilar inqüestionable de la societat, dissenyat amb una perfecció tal que sembla capaç de fer-ho tot i més, sempre amb un somriure radiant, tot i que s’estigui desvivint. I què rep a canvi? Doncs res més que una palmadeta a l’esquena i l’eterna frase: “Com ho fas? Ets increïble!” Comencem, doncs, aquesta oda sarcàstica al paper de la dona i la mare en la societat moderna, un tema que, malgrat els avenços, continua ple de paradoxes i desigualtats.
El superpoder de la conciliació
És un ocell? És un avió? No! És la mare treballadora! Aquest ésser mitològic capaç de superar totes les lleis de la física i el temps per arribar a tot: treballar a jornada completa, preparar sopars dignes d’un estel Michelin, supervisar deures, organitzar aniversaris temàtics i fins i tot atendre emergències emocionals de la família.
Però el millor de tot és la reacció de la societat: “És que tens màgia!” O bé, el més clàssic: “Jo no podria!” I aquí és quan et venen ganes de respondre: “Doncs, de fet, tampoc podria, però no tinc alternativa, oi?” La màgia, resulta, ve d’un sistema dissenyat per posar el pes de tot en una sola espatlla mentre la resta miren des de la graderia.
Maternitat: el veritable privilegi
Si escoltes segons qui, ser mare és el summum de la vida, un regal inigualable. Això és, fins que vius la realitat: nits sense dormir, pèrdua de carrera professional, i la vida social resumida a converses sobre bolquers i escoles bressol. Tot això mentre escoltes comentaris com: “Però és clar, això és el que comporta ser mare”.
A més, cal no oblidar que cada decisió que prenguis —absolutament cada una— serà jutjada. Si treballes massa, ets una egoista; si et quedes a casa, no tens ambició. Si alletes, si no alletes, si els dons aliments ecològics o processats, si els apuntes a extraescolars o no… El manual d’opinions no sol·licitades mai s’acaba.
El mercat laboral: igualtat a la carta
“Aquí valorem la diversitat!” repeteixen moltes empreses com un mantra. Però, i quan aquesta diversitat implica baixes per maternitat, permisos de conciliació o la necessitat de flexibilitat horària? Ah, aquí ja no és tan fàcil.
Quan finalment tornes a treballar després del part, sovint trobes el teu lloc lleugerament “reorganitzat”, amb responsabilitats menys rellevants i, potser, fins i tot un sou que sembla que també ha tingut una baixada hormonal. Però tu treballes per passió, oi? El sou és secundari… O això et diuen.
El gran misteri: i el pare, on és?
Ah, el pare. Aquest ésser meravellós que, quan “ajuda” a posar en marxa la rentadora o prepara el sopar una vegada al mes, rep aplaudiments dignes d’una gala d’Òscars. És clar, perquè el seu rol principal és ser l’heroi que arregla joguines o ensenya els nens a anar en bicicleta. La resta, el dia a dia esgotador, és terreny de la mare.
El més trist és que sovint aquesta actitud no es qüestiona. Frases com “És que el pare ajuda molt!” no fan més que perpetuar la idea que la cura és exclusivament una responsabilitat femenina. Quan deixarem de dir “ajudar” i començarem a parlar de corresponsabilitat?
Conclusió: gràcies, societat!
Gràcies, societat, per haver construït aquest sistema que espera que les dones siguem perfectes mentre elogia els homes per fer el mínim. Gràcies per mantenir-nos en aquest cercle viciós de responsabilitats infinites i reconeixements limitats.
Però no patiu, seguirem lluitant. Perquè, més enllà del sarcasme, el que realment necessitem és una societat que valori les cures, que redistribueixi les càrregues i que posi la igualtat com a prioritat.
Fins aleshores, seguirem rient per no plorar. 💪
